Pràctica 1 – L’osmosi

 

Aquí trobareu el protocol per la pràctica de l’osmosi.

Alguns consells per fer l’informe:

1. Tingueu en compte que heu fet mesures (de diàmetre i de massa)abans i després de posar l’ou en els diferents medis. Aquestes són dades que podeu fer servir.

2. Què deu fer l’àcid acètic amb la closca de l’ou ? de quin material és la closca ?

3. Caldria que esxpliquéssiu una mica amb què consisteix, teòricament, el fenomen de l’osmosi.

4. Què et sembla que hauríem pogut fer i no hem fet perquè l’experiment fos més correcte?

Pràctica 2 – Els organismes i la temperatura.

Les espècies homeotermes regulen la temperatura interna del seu cos amb la intenció de fer-la independent de la temperatura del medi. Fer-ho significa desenvolupar mecanismes d’escalfament i de refrigeració. Naturalment l’homeotèrmia és una estratègia més costosa que la poiquilotèrmia però té com a avantatge una més gran distribució de l’espècie pels diferents biomes de la Terra.

Gran part de l’alimentació dels organismes homeoterms es destina al despreniment de calor. Aquesta energia generada s’anirà dissipant i ho farà tant més ràpid quan més gran sigui la superfície de l’animal.

El que et proposem ara és que amb el material de què disposes dissenyis experiments per posar de manifest aquestes quatre situacions que tens a continuació:

1. La Llei de Bergmann. Quant més gran és la relació S/V més fàcilment es perd calor.
2. La llei d’Allen. Quant més superfície tenen les extremitats també es perd calor més fàcilment.
3. Els animals disposen d’altres estratègies per conservar la calor. Per exemple si tu mateix passes una nit al ras i fa fred tendiràs a replegar el teu cos per oferir menys superfície. Si tens calor (i per tant vols pedre energia) tendiràs a estirar-te.
4. Una altra estratègia de què disposen els animals per conservar l’energia és dotar-se de cobertes aïllants com el pèl o les plomes, i en el cas dels homes la roba.

Material: aigua, fogonet, termòmetres (sondes de temperatura que poden prendre dades de forma contñinua o en períodes determinats), ampolles de plàstic de diferents volums, llaunes, trossos de metall, tubs d’assaig, goma elàstica, diferents teixits i/o material (cotó, paper de plata, llana…).

Som-hi ! Si no te’n surts a la propera entrada tens algunes imatges que de ben segur t’ajudaran però primer volem que pensis, per això aquesta segona entrada està protegida amb contrassenya.

 

Pràctica 3 – Càlcul del PEF

El pes específic foliar és un paràmetre que es mesura en ecologia i que ens pot donar força informació sobre les característiques d’una planta.

El PEF és la relació entre el pes sec de la fulla i la seva superfície. Això vol dir que les seves unitats seran unitats de massa dividies per unitats de superfície.

El que et proposem ara és que calculis el PEF d’algunes plantes. Cal que mesuris el PEF de diferents individus de la mateixa espècie i també d’espècies diferents.

A continuació caldrà que treguis conclusions sobre els resultats obtinguts. A més pots pensar quina informació ecològica ens pot donar el PEF.

No et diem com es calcula. A veure si a partir del material se t’acut com fer-ho (fixa’t que hi ha una dada curiosa que t’ha de fer pensar).

Mostres (fulles), tisores, folis (amb l’etiqueta del fabricant), balança.

Nota: tot i que el PEF s’ha de calcular en pes sec, per qüestions de temps ho farem en pes fresc.