7 respostes a «Setena setmana (del 17 al 21 de febrer)»

  1. Jo continuava allí, sol, desnodrit, deshidratat… de sobte, vaig sentir una veu, la sentia com, esborrada, si, era la d’en Gerard, no s’havia donat per vençut! En aquell moment em van pujar els ànims, sabia que molta gent continuava pensant en mi, en fi i al cap no estava sol.
    En Gerard no havia marxat, crec que encara era dins de la casa buscant, però de sobte, un espasme del meu cos em va sorprendre, era com si comencés a moure les extremitats, feia dies que no tenia aquesta sensació. Amb totes les forces del món, vaig intentar d’obrir aquella porta que em separava de l’exterior i així va ser, la vaig obrir, no sé com, perquè no tenia gens de forces però es va obrir. Vaig intentar córrer, no vaig poder, i arrossegant la cama i encara una mica inconscient, vaig aconseguir entrar a la casa i fer el suficient soroll perquè em sentís el meu amic. De sobte, vaig caure al terra i una silueta va entrar al menjador on em trobava, no era la del meu amic, era la de l’ Alexis! M’havia confós totalment, els sentits encara em devien fallar però en aquell moment no sabia què fer, quina seria la seva reacció, què faria amb mi…
    Em vaig sorprendre, el primer que va fer al veure’m va ser aixecar-me i abraçar-me, no entenia la seva reacció, fa uns dies m’odiava, però ara? Tot seguit es va disculpar i em va explicar totes les coses imprescindibles que havia de saber. De seguida que va acabar, em va oferir unes galetes i un vas d’aigua. També em va preguntar si volia que em dutxés però li vaig respondre que no calia, que el primer que em venia al cap era tornar amb els de casa, amb els meus.
    L’Alexis va trucar, primerament a la família, em va dir que vindrien de seguida i així va ser. Al cap de 10 minuts els tenia tots a la porta. Em vaig alegrar molt de que tot sortís bé i de que pogués tornar a veure als meus estimats pares i amics. Els primers d’abraçar-me van ser els pares que plorant, s’alegraven molt de que estigués viu. Seguidament, de la multitud, va sortir en Gerard, el meu millor amic. Em vaig alegrar molt de veure’l i ell de veure’m a mi, fins i tot, encara que no ho volia reconèixer, li van saltar algunes llàgrimes. Havia vingut força gent però em va fer l’efecte de que no hi eren tots, em faltava gent. Per començar no havia vist l’Edu, després em vaig assabentar de que era mort. Però faltava algú molt important, dues persones… on era el Babi i la Lara? Els vaig buscar per tot arreu fins que en Gerard em va parar i em va dir:
    -Et preguntaràs on estan… ja sé a qui busques i t’ho explicaré més tard amb calma.

    Aquella nit no vaig poder dormir, en Gerard em va explicar que la Lara havia marxat, no tornaria. Els seus pares volien que la Lara se n’oblidés del que havia passat i per això, han posat la casa en venda i han agafat el tren fins a París, on allà s’hi quedaran o potser marxaran a un altre país.
    L’altra cosa que em va dir va ser en referència al Babi. Va estar totes les nits resant i suplicant que em busquessin, que no es donessin per vençuts fins que, just ahir, no saben si per l’ansietat o perquè li tocava, va morir.
    Ara mateix us escric aquesta història perquè el trajecte amb tren fins a París és llarg, amb això ja us anuncio que trobaré a la Lara, costi el que costi.

  2. Em vaig despertar en un lloc desconegut molt fosc, i brut, pel meu aspecte, vaig deduir que no era pas el primer dia que passava a aquesta sala. Vaig notar com els peus i les mans em feien un pessigolleig, fins i tot elles tenien ganes de moure’s després d’haver passat tants dies immòbil, així que em vaig aixecar amb una gran dificultat, però es va aconseguir. Un cop dret, em vaig donar un fort cop el cap, i vaig poder comprendre que el sostre no és que fos gaire alt, cosa que em va fer anar ajupit tota l’estona, fins a trobar un lloc, on semblava que entre el terra i el sostre, ja hi havia més distància, em vaig poder acabar de posar dret, i vaig poder notar, que el material en què estava fet aquest sostre i l’anterior, no eren el mateix, aquest tenia un tacte de fusta, com una porta, així que vaig seguir tocant fins a poder trobar el pany, un cop localitza, vaig reunir totes les meves forces, i finalment vaig poder obrir la porta.
    Em va sorprendre, que no em toqués un raig de llum directa a la cara tal i com jo m’imaginava, però es podia dir que hi havia bastanta claredat per ser de nit, vaig mirar el cel i ho vaig entendre tot. Era lluna plena!
    Vaig girar-me una mica per poder veure quin era l’entorn que m’envoltava, i per la meva sorpresa, al meu darrere i vaig poder distingir una casa, en la qual hi vaig passar la nit, ja que un dels vidres del menjador estava trencat.
    Em vaig fer una dutxa, un bon àpat, ja que m’estava morint de gana, un canvi de roba, ja que per a la meva casualitat en aquella casa hi devia viure algun adolescent de la mateixa edat que jo, i finalment em vaig estirar al llit per poder descansar. Era curiós, ja que la olor de la roba i els llenços feia la potent olor de l’Alexis.
    Em va despertar un soroll a l’exterior, vaig treure el cap per la finestra, i aquesta vegada sí que em va venir un raig de llum a la cara. Podia veure des de la finestra, un cotxe semblant al del germà den Gerard, als pocs segons, de dintre en va sortir en Gerard, i per la meva sorpresa la Lara, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig arrencar a córrer cap a ells, ells el veure’m van fer el mateix cap a mi, i una forta abraçada en mig d’aquell camp ens va unir als tres per primera vegada durant molt temps.
    Em van explicar totes les novetats i el temps que portava desaparegut, així que el primer que se’m va acudir va ser anar a fer una sorpresa als meus preocupats pares i sobretot poder veure i abraçar a en Babi.
    Així ho vam fer, i per celebrar que tornava a estar viu vam fer un sopar, la meva família i els meus dos millors amics, la Lara i en Gerard, un cop estàvem menjant els postres, per sorpresa de tots, va sonar el timbre de la porta, va ser la mare qui es va aixecar per anar a obrir. Era l’Alexis, que es venia a perdonar, per fi s’havia despertat del com en què estava, així que tothom va acceptar les disculpes, i se li va fer un lloc a la taula del sopar, aquell gest, em va fer sentir, que l’Alexis es convertiria en una persona important a la meva vida, juntament a totes les que es trobaven en aquell menjador.

  3. Primer vaig sentir el soroll d’una porta i després d’una clau que girava el pany. Estava tot molt fosc i notava que estava dins d’alguna cosa, d’una caixa? No, no podia ser, l’últim cop que vaig perdre el coneixement estava a l’hospital, encara estava allà? De sobte em va semblar sentir unes veus, no semblaven gaire llunyanes així que vaig deduir que estava a l’hospital tot i que hi havia un estrany silenci. De sobte la vaig sentir, aquella veu greu i segura, era el Bavi. Parlava amb un home i deia que jo no estava mort i que estava al tanatori per equivocació. De cop i volta un calfred em va recórrer el cos. Que diables i feia jo en un tanatori? No estava mort! I seguidament silenci absolut, el Bavi havia cedit i havia marxat. Això no em podia estar passant, no em volia ni imaginar que m’enterressin viu, com en aquella història que tantes vegades m’havia explicat el Bavi. Però de cop i volta sense poder evitar-ho vaig tornar a perdre el coneixement.
    Quanta estona havia passat des de que m’havia despertat allà al tanatori? Potser a hores d’ara ja s’havia dut a terme el meu enterrament i estava enterrat i sepultat sota terra. Però de sobte vaig callar les meves sospites, primer vaig sentir la veu d’en Gerard que semblava que estigues recitant un poema i després la Lara que llegia com una mena de discurs i seguidament la veu d’un mossèn que deia que es fes un minut de silenci en memòria de l’Èric. Això no podia ser, o m’estava imaginant el meu propi enterrament o era que m’estaven enterrant de veritat! M’havia de despertar ja, no i havia temps a perdre perquè podia ser que d’aquí a una hora em trobes en un fúnebre cementiri. Vaig reunir totes les meves forces per cridar, però de la meva boca no en va sortir res. Després d’uns quants intents em va sortir un petit gemec. Semblava que el mossèn l’havia sentit perquè havia callat, però per sorpresa meva va continuar parlant. No aguantava més, estava suant dels nervis, tenia tots els músculs contrets i estava mes tens que mai, i de cop em va sortir, aquell crit inesperat que va sortir de la meva boca i va fer callar tota l’expectació. A poc a poc vaig aconseguir aixecar-me i em vaig trobar davant meu un centenar de persones mirant-me. El primer en reaccionar va ser en Gerard que va venir corrents a abraçar-me i després la Lara seguida del vell Bavi, i al cap de pocs segons em vaig trobar rodejat d’una multitud histèrica. Realment es podia dir que havia tornat d’entre els morts.

  4. Aquell parell d’imbècils ens van fer sortir del cotxe a mi i a en Gerard. Vaig poder veure com li havien agafat el mòbil i la cartera, però a mi no em van tocar, potser perquè sabien que no duia res a sobre o simplement perquè els feia angúnia tocar un “mort”. En Gerard em va deixar estirat a prop d’una riera seca. Penso que em podria haver subjectat i no haver-me deixat a terra, perquè em va quedar la roba xopa de fang.
    Així que aquells dos van marxar, en Gerard es va acostar a mi, i vaig poder contemplar la seva cara a primer pla. Un rajolí de sang es dirigia del nas a la boca, i la seva mirada pàl•lida mostrava un sentiment de preocupació. Feia un fred terrible.
    I ara què? Estàvem nosaltres dos sols, al mig d’un indret desconegut, sense les nostres pertinences. Vaig intentar enviar ordres al meu cervell, per tal de que les meves articulacions es moguessin, però aquest no va respondre. També em vaig intentar incorporar, però la maleïda catalèpsia es resistia. N’havia fet un abús. De sobte, en Gerard em va aixecar del terra, i em va pujar a la seva esquena. Va començar a caminar feixugament, dirigint-se al mateix camí per on el cotxe havia marxat, les seves rodes havien deixat marca sobre el fang. Em vaig convertir en una càrrega per a en Gerard, literalment. Volia cridar i no podia. Així que ell anava avançant, cada cop ho feia més lentament, esbufegant, i jo notava el tremolor de la seva pell. El terra era humit, i tots dos ens estàvem congelant. Si havíem de passar la nit al bosc, molt probablement patiríem una hipotèrmia. Però ho vam aconseguir. Més ben dit, ho va aconseguir en Gerard tot sol, donat que jo era un pes mort.
    Vam arribar a una carretera. Recordo que em va tornar a estirar a terra, així li van quedar les mans lliures per fer autoestop. Al cap de molta, molta estona, no puc dir amb precisió el temps que va passar, els llums d’una furgoneta es van aturar al nostre costat. En Gerard va mantenir una conversa amb el conductor, però com que m’havien estirat a la part posterior de la furgoneta no vaig entendre gaire res. Només recordo el soroll del motor i el balanceig.
    El vehicle ens va deixar davant la casa de la Nika, on encara hi havia alguns convidats de la festa, i és clar, el cotxe de l’Edu i l’Alexis. En Gerard em va agafar en braços, i tot decidit va entrar a la casa. La cara dels dos brètols va ser inexplicable. Es van intentar excusar culpant-se l’un a l’altre, què havia fallat? En aquell moment, un corrent elèctric em va resseguir tota l’espinada, i una força que fins aleshores no havia experimentat es va apoderar de mi. Les meves extremitats es van començar a moure, primer lentament, amb moviments espasmòdics, i després més ràpid. L’espectacle tocava fi. Tothom es va acostar al meu voltant, i el que més em va sorprendre va ser el petó de la Lara als meus llavis. Seria possible que ella sentís el mateix que jo?
    Jo i en Gerard vam relatar tot lo ocorregut. L’Alexis i l’Edu van quedar com uns idiotes, muts de vergonya. Amb el cap cot, però amb un toc de ràbia, ens van demanar perdó. Però cap disculpa era vàlida per el que ens havien fet.
    A l’institut, mai més ningú va parlar amb aquell parell de tanoques, així que no els va tocar cap més remei que canviar d’escola. També vaig explicar tot lo succeït a en Bavi, i tots dos vam estar d’acord en una idea: no calia explicar-ho a els pares, ja que es muntaria un embolic de collons. Ah, i vull que sapigueu que he deixat les drogues, no les vull tornar a veure mai més. He pensat que ja n’hi havia prou. Amb la meva tonteria havia posat en risc la meva vida i la d’un company que aprecio molt. I també s’ha complert el major desig de la meva vida: jo i la Lara estem sortint junts.

  5. Tothom em donava per mort, tota la gent trista en aquella sala freda, anava entrant gent però jo no podia fer res per demostrar que encara estava viu, que encara no havia passat l’efecte de la cocaïna. Aquest cop era diferent que els altres l’efecte va durar molt més que no pas quan ho feia a fora la disco per diversió, se m’havia escapat de les mans, però jo seguiria lluitant per poder fer algun gest, algun so o qualsevol cosa per poder expressar que estic viu, costaria molt, però ho donaria tot fins el final, perquè veure el Bavi d’aquesta manera em destrossava per dins, ja que era de les persones que més estimava en aquest món.
    Ja començava a ser cap el tard, perquè la gent començava a marxar i ja no n’entrava tanta com abans. S’havia que tenir temps fins a l’hora de tancar per demostra alguna cosa, però li era molt difícil, però havia de seguir insistint sinó en el moment que les portes es tanquessin les seves possibilitats de poder seguir vivint pràcticament s’haurien acabat. Per això pensar en aquest fet em va donar més força per lluitar contra mi mateix per acabar expressant algun gest.
    Només faltaven cinc minuts per tanquessin les portes, jo ho havia intentat tot però no hi havia manera. Vaig pensar que veure la Lara i el Bavi em donaria força però cap dels dos estava a prop en aquell moment. Necessitava alguna cosa que l’acabes de motivar per poder tira endavant i de sobte va aparèixer la Lara ja només tenia un minut però tenir la Lara el costat em va donar molta força per intentar-ho, em va agafar de la mà, i ja vaig tenir la manera per demostra que estava viu, mirant de fer alguna gest amb la mà. Vaig posar-hi tot l’esforç del món i finalment vaig aconseguir moure un dit, però la Lara no ho va notar, vaig seguir intentant-ho, i vaig aconseguir moure el dit per segona vegada i aquest cop sí, la Lara ho va notar. Va començar a cridar, a avisar a tothom que estava per allà que avisessin una ambulància. Tothom va pensar que estava boja i no em van fer ni cas, però el Bavi que tot el rato havia pensat que l’Eric estava viu va agafar un mòbil que va trobar a una taula i va trucar-hi. En menys de cinc minuts van ser allà i sem van endur cap a l’hospital per acabar-me de fer algunes proves.
    Per fi vaig poder respirar tranquil sabent que me’n havia ensortit i que ara només era deixar fer els metges i en un o dos dies ja estaria a casa com sempre.

  6. Tot estava tranquil, la llum estava apagada, però sentia la veu d’en Gerard, la Lara i en Babi, notava que vindrien cap a mi. Instants desprès vaig sentir que la porta de la sala a on estava jo, es va obrir, i amb molta cura la Lara es va costa cap a mi, m’entres els altres marxaven a l’avantsala. Ens vam queda sols, jo tenia moltes ganes de fer-li petons i d’esta amb ella un cop sortir d’aquí. La Lara va començar a parla, dient-me que m’estimava com mai havia estimat a ningú, però jo no podia dir-li res i em sentia culpable per fer-li això, em va agafa amb força i jo amb tots els ànims li vaig intentar tornar-li l’agafada, però ja no em quedaven forces. I si aquest cop els metges tenen raó i m’estic morint? Acte seguit vaig intentar moure un dit de la mà però no hi havia manera, la Lara seguia a sobre meu i veia que no podia fer res, que aquest era l’últim cop que passaríem junts, i va fer entra el Babi i en Gerard, tots tres em van intentar animar i donar-me forces, però el meu cervell no s’immutava i no donava ordres el meu cos per a que em pogués moure. Aquest cop si, era l’últim, els metges van tenir raó, me’n estic anat. Vaig sentir plors, de la Lara, deia que tot s’havia acabat. I tenia tota la raó del món, la catalèpsia em va fundi, i em va acabar matant.

  7. En aquell moment, en sentir el meu amic parlant amb el policia vaig voler moure les meves extremitat però estava immobilitzat per la reacció de la catalèpsia. Ell s’hen va anar, però el policia va voler inspeccionar una mica més la zona del voltant. Per sort un parell de policies hi van fer un tom. Van observar que hi havia una furgoneta, no gaire gran, de color blanc. S’he la van mirar misteriosament i van decidir apropar-s’hi. Estava tancada, van mirar per les finestres de davant i no hi havia cap objecte personal que pogués identificar de qui era la furgoneta. Finalment van mirar la finestra del porta paquets i hi van veure una espècie de esser tapat amb una manta de color negre. De seguida van cridar a les tropes que en aquell moment inspeccionaven l’interior de la casa dels pares de l’Alexis.
    De seguida tots van anar fins a la part de radera de la casa o es trobaven els dos agents. Gracies a les noves tecnologies de la policia van poder trencar el pany que tancava el porta paquets. El van obrir, van destapar la manta i hi van trobar l’Éric estirat. Ja li estava marxant l’efecte de la catalèpsia.
    El van dur corrents a l’hospital. En 2 dies ja estava totalment recuperat. Els metges els:

    – En les circumstàncies que ara està l’Éric, es molt poblable que li vinguin atacs de catalèpsia, per evitar aquets atacs es convenient que vigili a no apropar-se a les drogues ja que sinó la malaltia podria empitjorar.

    Els pares destrossats per tot el que havia passat van decidir controlar-lo molt mes que abans. L’Éric es va recuperar, l’Alexis es va despertar però la policia va tractar aquest cas com a segretament i el van tancar a la prensor durant dos mesos. Tots diuen que no li anirà malament perquè aprendrà no fer dolenteries. L’Edu va ser enterrat. La Lara i la seva amiga van estar felices i tranquil•les. A m’hen descuidava, l’Éric ja no va tornar a consumir drogues, perquè ja no li calia impressionar a la Lara perque eren oficialment parella. I en fi tothom va acabar feliç. L’Éric amb una lliçó que no oblidarà en la seva vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

16 − eight =